code

La història que ací us explico var tenir lloc fa uns dies a una de les escoles més emblemàtiques de Catalunya. Uns fets lamentables que em van deixar indignada i amb la convicció de que els alguns escaladors han perdut el seny.
Tres de la tarda, estic esperant a la reunió als meus companys que progressen adequadament, encara que una mica lents. De sobte miro amunt i veig que molt silenciosament n’hi ha un escalador que està rapelant per la nostra via, ja la tenim….

 En arribar a la reunió, em saluda, intenta fer-se el simpàtic amb un ‘bona tarda’ que crec que volia dir subliminalment quelcom més, i s’assegura en un parabolt que ha quedat lliure (llàstima, m’he oblidat de afegir-lo a la nostra reunió). Indica a algú dels seus que pot baixar i continuant amb la simpatia, (ell, perquè a mi segur que se’m notava que cada vegada estava de més mala llet), em pregunta que de on som. Com puc, li contesto educadament, que som de varis llocs, jo francesa vivint i estudiant a Catalunya, un altre escandinau però que per motius de feina viu a Borneo i la tercera que ens acompanya es una Geòloga de la Universitat de Massachusetts que ha vingut a conèixer aquestes parets que tant ha explicat i estudiat a les seves classes però que encara no havia tingut oportunitat de tastar. El poca solta, desprès de escoltar-me pacientment, deixar anar , amb certa sorna, un simple ‘nosaltres de Barna’, pixa pins a la fi.



Model de ressenya rapelable


 Que no saben que on estem es una via d’escalada i que s’han d’esperar a que arribem a dalt? Que no han sentit parlar de la preferència a muntanya? En assabentar-me que eren cinc, la meva indignació va en augment i li pregunto com pensa que pot suportar la reunió amb vuit persones. Ara ja mal carat i sense ànim de continuar fent-se el simpàtic em contesta que no cal que em preocupi  ja que ells estan d’un parabolt i desconnectats de la meva reunió. Vaig tenir de callar davant la evidencia. Baixa un segon d’ells i baixa amb dues cordes penjades, van per feina. Encara no han arribat els meus companys però em comença a preocupar tanta gent a la reunió. Aquest segon que ha baixat ja l’he vist aquest matí a primera hora i que he intentat ajudar-lo a desenredar les cordes que tenia a terra mentre el seu company escalava. Un pomes agres que no se perquè es mostrava tant inhòspit en oferir-li la meva gererosa i desinteresada ajuda.  Per tant…. mentida podrida quan han dit que no sabien si hi hauria algú escalant a la línia de ràpels. Insisteixo és una via de escalada i amés línia de ràpels.

 Sense adornar-me han anat passant i de cop i volta veig que algú d’ells ha posat una cinta entre el parabolt de ells, on estan tots cinc penjant i rapelant, i la nostra reunió. El clima es va escalfant i arriba el punt àlgid en quedar-se l’últim d’ells que es veu el mes valent, ja que tots es veia que tenien ganes de fugir d’allà. Ja preparat en el ràpel em pregunta, que si aquella cinta era nostra i respon que no ho sé. Davant el dubte la recupera, la penja al seu arnès i em prega que si puc unir amb una de les meves cintes la meva reunió amb el parabolt del que està rapelant. En aquest moment segur que ja treia fum per les orelles i li deixo anar que no, que és molt perillós per la meva cordada. Per buscar la complicitat amb el seus companys, es gira i els hi diu a crits: Hey!! que sapigueu que ‘aquesta’ no vol reforçar el nostre parabolt amb la seva R…, si passa res digueu-li a la meva famili!!!
És indignant la poca consideració i el poc coneixement que alguns individus tenen de les normes fonamentals. Òbviament son qüestions que no podem esperar que el nostre col·lectiu sigui conscient i n’aprenguin per si sols. Cal una actuació en aquests sentits per part d’ algú que conegui a fons aquestes problemàtiques que freqüentment ens trobem.

Algunes mesures que es podrien prendre podrien estar:
Els aperturistes de vies en confeccionar els croquis inserir en el mateix uns símbols que indiqui clarament qui te la preferència. Caldrà així, col·locar físicament els senyals corresponentsa les vies rapelables. Òbviament la de prioritat en sentit contrari a dalt.

Al final de la via col·locar un màstil amb un mirall parabòlic perquè es pugui veure tota la via i determinar si es pot baixar o no. (La despesa de les instal·lacions caldria que corregués a càrrec de les respectives federacions).
I ja tirant i fent ús de la darreres tecnologies,(i això ja és per nota), disposar de drons, en diferents zones, que estiguin programats per anar voltant per les vies que es rapelen i enviant informació al escaladors d’aquella paret si la línia de ràpels està ocupada i, en funció de la lentitud de la cordada que ascendeix, programar la hora de baixada.
Paral·lelament a l’hora d’aplicar alguna o totes aquestes mesures, promoure una iniciativa de regulació a la muntanya que defineixin clarament les normes fonamentals per conviure tots. Per tirar endavant aquesta iniciativa i la recollida de firmes hem creat un grup a twiter @siyosubotuteesperasypunto per anar intercanviant opinions i també una petició a https://www.change.org/p/si-yo-subo-tu-te-esperas-y-punto.html a la que podeu deixar les vostres firmes.


Us animeu a participar? Gràcies a tots.

Filomena Shoperhauer.